VACANCES I LA SEVA RETRIBUCIÓ

Antecedents

 

La retribució durant les vacances, continua sent un aspecte conflictiu quan el treballador/a al llarg de l’any percep diversos complements, incentius o fins i tot comissions, i per tant té conceptes variables.

 

L’Estatut dels Treballadors en relació a les vacances anuals (article 38 ET), no concreta la remuneració del període vacacional, limitant-se a determinar que s’estarà a el que es preveu en conveni col·lectiu o fins i tot en contracte individual de treball.

 

Línia jurisprudencial

 

Ara bé, la interpretació realitzada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre temps de treball, determina que ni tan sols un conveni col·lectiu, tenint marge d’actuació, pot legalment decidir extreure del salari de vacances un complement que el treballador cobrés habitualment. En 2014 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en sentència 22/05/2014 C-539/12, en un procediment sobre dret a vacances anuals retribuïdes, composició de la retribució, i expressament en relació al salari i comissions per vendes. Va concloure que les comissions, amb caràcter general, estaven directament vinculades a l’execució de les tasques habituals. I, encara que el seu import pogués fluctuar mensualment, en funció dels resultats obtinguts pel treballador/a, no obstant això, calia avaluar si aquestes comissions presentaven cert caràcter de permanència que permetés considerar que formaven part de la retribució ordinària del treballador/a, és a dir, que eren un element constant de la seva retribució. En aquesta sentència es deixava clarament constatada que l’obligació de retribuir les vacances tenia com a objectiu col·locar al treballador, durant les citades vacances, en una situació que, des del punt de vista del salari, fora comparable als períodes de treball, atès que sinó aquesta disminució de la retribució d’un treballador/a corresponent a les seves vacances anuals retribuïdes, podria dissuadir-li d’exercir efectivament el seu dret a gaudir d’aquestes vacances, i per tant aniríem en contra de l’objectiu establert per l’article 7 de la Directiva 2003/88.

 

En aquest sentit, i prenent el testimoni d’aquesta sentència TJUE, en 2018 el Tribunal Suprem en Sentència de 28 de febrer de 2018 parla del criteri de habitualitat, a l’efecte de tenir obligació a incloure determinats conceptes retributius en el salari de vacances, mancant previsió convencional, i determina que s’hagi percebut pel treballador almenys durant 6 mesos en els 11 mesos anteriors. Això per tant no comporta que cada mes es percebi, sinó que es percebi almenys en sis dels onze mesos de l’any de referencia. Si és un concepte fix, la quantitat no comportarà major controvèrsia, però si és un concepte variable, haurem de dur a terme una mitja per a la seva quantificació.

 

Ara bé, que succeeix si un treballador inicia la seva prestació de serveis l’any natural en el qual es gaudiran les vacances, i tot i tenir per exemple comissions tots els mesos, no compleix amb els sis mesos dins dels onze. En aquest cas la jurisprudència no analitza el supòsit concret i cabrien dues interpretacions, la interpretació expressa que determinaria l’incompliment del criteri de la habitualitat, o en canvi la interpretació més garantista i pro operari que ens portaria a interpretar el període de habitualitat en proporció al temps treballat.

 

La més recent jurisprudència, Sentència Tribunal Suprem de data 23/04/2019, fa un pas més i diferència entre complements que es perceben per l’activitat que es realitza de manera habitual (comissions, plus nocturn, plus presencia o plus festiu sempre que es percebin amb caràcter habitual conforme al criteri TS 28/02/2018) i que constituirien la retribució ordinària, i els complements reportats per una activitat que es realitza de manera puntual i que denomina retribució extraordinària. Sent aquests últims els que no s’haurien de tenir en compte per a fixar l’import de la retribució per vacances.